L’església catòlica sempre al costat del Franco?

Com hem pogut comprovar, l’Església era qui donava legitimitat a Franco i la seva dictadura davant l’opinió pública catòlica, molt important ja que l’Església havia establert importants relacions internacionals. L’església catòlica s’havia mostrat molt entusiasta davant la victòria dels insurrectes en la Guerra Civil, ja que gràcies al concordar del 1953 va obtenir nombroses concessions (com a les que ens hem referit en l’anterior punt).

Beatísimo Padre:
[...] Extendida ahora por la paternal bondad de S.S. el año santo a todo el mundo, España entera y su autoridad se refuerzan en que las celebraciones jubilares tengan aquí la máxima solemnidad [...] Creo que no cabría forma mejor para marcar esta fecha de 1951, en que se cumple el centenario del concordato firmado en 1851, que concertado con la Santa Sede Apostólica uno nuevo donde se resuman los convenios parciales celebrados desde 1941, que,completados adecuadamente, constituyan una norma estable para las amistosas relaciones entre la Iglesia y el Estado español. Derogada espontáneamente por mi Gobierno, desde el instante en que se constituyó, toda la legislación sectaria y antirreligiosa de Gobiernos que nunca representaron el sentir español, abordados y resueltos en convenios posteriores aquellos puntos jurídicos más delicados [...] Ha llegado el momento de cumplir el propósito solemnemente [...] Lo antes posible a la celebración de un Concordato según la tradición católica de la nación española [...] Y asegurarán una pacífica y fecunda colaboración entre la Iglesia y el Estado en España. [...] Seguro de su comprensión y benevolencia postrado ante Su Santidad, besa, humildemente vuestra sandalia el más sumiso de vuestros hijos."
El Franquismo.Segunda Parte,pág.109,110.,Stanley G.Payne.Arlanza ediciones.

Aquest concordat fou escrit per el mateix Franco i dirigit al Papa Pío XII per “renovar” el concordat anterior que havien firmat Església i Estat l’any 1851. Amb aquest Franco demana que l’Església segueixi fent costat al seu règim, perquè el dictador necessita el sector catòlic per a legitimar la seva dictadura.

Dues de les organitzacions catòliques que formaven part del consell de ministres (i per tant, tenien un lloc important en el govern franquista) eren la ACNP (Associació Catòlica Nacional Propagandística) i l’Opus Dei, aquestes entraren com a simpatitzants del règim cap als anys 50 i 60; cal destacar sobretot el protagonisme que van agafar els últims amb les transformacions econòmiques que van posar en marxa durant la segona etapa del franquisme.

Aquest  és un article extret de l’hemeroteca de la Vanguàrdia. Data del 24 de Juny de 1962. En aquest document s’explica per quins motius molta gent col·labora amb l’ordre religiosa Opus Dei, quins són els objectius de l’organització, quines activitats de propaganda fa, quina és la seva política. També s’acompanya l’article d’una fotografia Monseñor José María Escrivá de Balaguer i Albas; fundador i en el moment de publicació de l’article, màxim responsable de l’Opus Dei.

Mentre que els primers anys de la dictadura franquista corresponen amb una etapa autàrquica (del 1939 al 1957) caracteritzada per un fort intervencionisme estatal, la regulació de la inversió en capital estranger, la protecció de la indústria nacional, el control de les matèries primeres i el comerç exterior, entre d’altres. La segona etapa del franquisme (del 1959 al 1975) es caracteritzà per uns intents d’obertura de nou a l’exterior del país que tenien com a objectiu un impulsar un important creixement econòmic.

Així doncs, a partir del 1957 Franco i la seva política va canviar significativament. Al principi del seu govern hi hagué un predomini generalitzat de falangistes i més tard s’iniciava una etapa dominada pels tecnòcrates.

Els tecnòcrates tenien un perfil més tècnic que polític (d’aquí prové el seu nom). La majoria eren vinculats a l’Opus Dei i relacionats amb les elits econòmiques. Creien que el creixement econòmic era l’única manera de garantir l’estabilitat social i assegurar la continuïtat del règim; tot i així com hem dit provenien de famílies molt tradicionals, catòliques i per sobre de tot franquistes, pel que no es va dur a terme cap mesura d’obertura política.

 Tot i la incorporació de membres de l’ordre religiosa Opus Dei en el govern tecnòcrata, en la segona fase de la dictadura franquista, una part important de la jerarquia de l’església es va anar distanciant del règim. A partir del Concili Vaticà II (1962-1965) van aparèixer una sèrie d’actituds crítiques respecte a la dictadura de Franco per la difusió de postulats reformistes i la injustícia social. Cada cop més grups catòlics es mostraven més en desacord amb el dictador. En trobem exemples en les declaracions fetes per l’abat de Montserrat l’any 1964 que defensaven la identitat catalana, la participació d’organitzacions catòliques en diverses mobilitzacions obreres, el manifest dels bisbes bascos contra el procés de Burgos, a l’any 1971 la declaració per part dels bisbes de l’Estat on aquests demanant perdó als ciutadans espanyols per no haver fet de conciliació durant i després de la Guerra Civil.

Finalment, al 1973 hi va haver una petició de renovar el concordat entre l’Església i l’Estat, per iniciar una nova línia de comportament i separació evident entre la religió catòlica i la dictadura franquista.

Aquesta és una fotografia de l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré. Va ser un personatge molt rellevant en la història del cristianisme català, ja que fou el responsable de les declaracions que se celebraren l’any 1964 a Montserrat i que exaltaven la identitat catalana.

L’article següent és extret de l’Hemeroteca de la Vanguàrida, data de l’any 1963 i està dedicat a l’explicació dels acords establerts en el Concili Vaticà II. Entre ells, a nosaltres ens interessa el rebuig del règim franquista per part dels personatges eclesiàstics més rellevants, entre ells el nou Papa Pablo VI.

El següent document forma part d’un article que publicaren els bisbes catalans el 27 de desembre de 1985 anomena’t “Les arrels cristianes de Catalunya”. Es tracta d’un document que fa referència al nacionalisme català i la fe cristiana.

“Como obispos de la Iglesia de Catalunya, encarnada en este pueblo, damos fe de la realidad nacional de Catalunya, labrada a lo largo de mil años de historia, y también reclamamos para ella la aplicación del magisterio de la iglesia: lo derechos y valores culturales de las minorías étnicas dentro de un Estado, de los pueblos y nacionalidades, deben ser respetados e, incluso, promovidos por los Estados, los cuales de ninguna manera pueden, según derecho y justicia, perseguirlos, destruirlos o asimilarlos a una cultura mayoritaria. (…) Los pueblos que, como el de Catalunya, tienen conciencia de su historia anterior a la formación del Estado y mantienen, junto a esta conciencia, una cultura y lengua propias que no son las mayoritarias del Estado, guardan viva la convicción que no provienen de la división administrativa de un Estado-Nación, sino que son un componente con personalidad propia de un Estado plurinacional…”